Podem aprendre a viure amb l'estrès i malestar?

Actualment hi ha abundància de publicacions, cursos, teràpies i fàrmacs entre d’altres “invents”, amb o sense base científica, que ens conviden a viure sense estrès (sense pors, preocupacions, patiment, dolor, tristesa etc.). No obstant, la idea que avui volem introduir des d’aquesta publicació al nostre blog és tot el contrari: aprendre a viure amb l’estrès, malestar, etc.

Aprendre a viure amb l’estrès, és contemplar les situacions estressants de la vida com una oportunitat per, des de l’acceptació d’aquest patiment, orientar les nostres accions cap a aquells objectius que considerem valuosos o que donen significat a la nostra vida.

Quelcom que guanya sentit si tenim en compte que l’element problemàtic de l’experiència de l’estrès és l’evitació d’aquest, ja que mentre intentem que no ens afecti emocionalment, no l’afrontem i d’aquesta manera, l’hi atorguem el poder per mantenir-se al llarg del pas del temps sense poder suprimir els seus efectes limitadors.  

Portar a l’extrem l’evitació de pensaments, sentiments, emocions i sensacions que ens resulten desagradables, a llarg termini comporta que acabem perdent el rumb o deixem de caminar cap als objectius de la nostra vida. Aquest fet es dóna quan centrem la nostra vida en evitar el patiment (quelcom que és certament inevitable) ja que mentre ho fem estem abandonant i/o anem posposant altres objectius que sí que són realment factibles, a la vegada que importants en la nostra vida per a quan aquest patiment estigui resolt.

També hem de tenir present que més que l’estrès, el patiment o el dolor en si mateixos, en la majoria d’ocasions el problema es troba en les accions contraproduents que la persona du a terme en l’intent d’evitar-lo o suprimir-lo. Per exemple, el tipus d’evitació que s’acaba de descriure és un dels mecanismes compartits entre moltes persones amb addiccions a substàncies o conductuals. Concretament, utilitzant el consum de substàncies o la conducta en qüestió com estratègia reductora del patiment (pal·liativa).

D’aquesta manera, es fa evident que  l’exposició i l’afrontament actiu de l’estrès són necessaris per aprendre a conviure-hi però tal i com ja hem explicat, el que avui volem remarcar és la necessitat d’acceptació d’aquest. És a dir, posar el pes en que hem d’anar més enllà de l’exposició a les fonts d’estrès per tal d’aconseguir l’extinció de les respostes condicionades d’ansietat. Donat que l’acceptació comporta posar-nos en marxa en la direcció del que considerem valuós en la nostra vida sense haver d’esperar a eliminar el patiment.  

Així doncs, des d’aquest enfocament, el camí terapèutic a construir serà el de fomentar el compromís que tenim envers els nostres valors i així, enfrontar les nostres problemàtiques des d’aquesta perspectiva enlloc d’ancorar-nos en voler acabar amb el patiment que ens porta a consulta.

Per concloure amb aquesta publicació, us volem deixar un petit text per a la reflexió personal:

“No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisis és la millor benedicció que pot succeir a les persones i països perquè la crisi comporta progressos.

La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit obscura.

És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies.

Qui supera la crisis es supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més als problemes que les solucions. La verdadera crisis és la crisi de la incompetència. El problema de les persones i els països és la mandra a trobar sortides i solucions.

Sense crisis no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisis no hi ha mèrits. És en la crisi quan aflora el millor de cada una, perquè sense crisis tot vent és carícia.

Parlar de crisis és promoure-la, i callar en la crisis és exaltar el conformisme. Enlloc d’això treballem dur. Acabem d’una vegada amb la única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”                                                                                                                     

(Albert Einstein)