El dol

Donar les gràcies vol dir

Prendre allò que m'és donat,

Acuradament subjectar-lo amb les mans ,

portar-lo a dintre meu, al meu cor ,

fins que jo senti interiorment

que és una part meva.

Donar gràcies també vol Dir

Transformar el que  m’ha estat regalat

i s'ha convertit en part meva,

en una acció que deixi també als altres guanyar

en el que a mi m'ha enriquit .

Només llavors el que m’ha estat regalat

arriba a la seva perfecció.

Bert Hellinger

 

Viure comporta guanys i pèrdues. Respirar comporta inspiració (vida) i expiració (mort). Moments de plenitud i de buit són inexorablement companys de viatge. No hi ha un sense l'altre. El pas d'un estat a un altre requereix transformacions, i és en aquest procés on deixem enrere una manera de ser o d'estar al món. Tan important és reconèixer l'arribada del nou com conrear espais on puguem dir adéu, honrant i agraint el que allò ens va aportar. Potser va ser una manera de ser, una relació, una persona o potser un objecte.

Poder donar un lloc de reconeixement a totes aquestes coses que un dia van ser, aprenent a deixar anar, és netejar el propi "armari interior" el de la nostra ment i emocions. En aquest espai facilitem que noves experiències i capacitats apareguin. Utilitzarem una metàfora que ens ajudi a comprendre millor aquests conceptes. Imagina't que a casa teva tens un armari ple de roba que mai fas servir. Amb el temps vas comprant i acumulant més i més roba, arribarà un dia en què ja no podràs posar més, físicament es crea un col·lapse. Si un dia et vols posar aquell suèter blau et costarà trobar-lo. Potser oblidis què hi ha al fons de l'armari i acabis comprant alguna cosa que ja tens. A més, cada vegada que obris aquest armari et toparàs amb una muntanya de roba sense sentit. Aquesta muntanya de coses potser et generi incertesa o desassossec. Imagina't que en comptes d'un armari estic parlant de la teva ment, de conductes o d'emocions que es van acumulant i ja no fas servir, com la roba a l'armari. I que dificulten estats de lleugeresa i obertura. Un espai on puguin circular noves conductes, noves vivències. Habilitats que et facin la vida més gratificant, més fàcil, més senzilla i més còmoda. Tot procés de netejar requereix d'una bona autogestió en: catalogar, transformar i llençar allò que ja no ens serveix més.

Deixar anar pot arribar a ser una experiència aterridora. Simbòlicament, ens connecta d'alguna manera amb un final, amb una mort. Si podem observar que perquè hi hagi un naixement ha d'haver una mort, podem començar a relacionar-nos de manera diferent amb l'acte de deixar anar. Una de les claus per deixar anar consisteix en com hem llegit en la introducció donar les gràcies i transformar. Veure com a través d'aquesta experiència, alguna cosa en mi deixa de ser i alguna cosa comença a ser. De vegades només som conscients del canvi quan els primers brots comencen a aparèixer.

Si tornem a un exemple que ens ajudi a comprendre aquesta idea seria com la llavor que està sota la terra. Aquesta llavor conté tot el potencial i està aparentment "inactiva" sota la terra. I un dia, amb les condicions apropiades d'humitat, d'aliment, de temperatura, s'activa. I la llavor utilitza una energia descomunal per trencar la seva closca. Encara que aparentment a l'exterior sembla que tot segueix igual, en la negror de la terra el canvi, batega. És un punt de no retorn, després d'aquest instant, no hi ha marxa enrere. I a poc a poc, el brot comença a empènyer la terra per sortir a l'exterior. La força que necessita la llavor, per esclatar primer i l'empenta del brot després, és titànic i requereix: esforç, constància, paciència i fe. Esforç, per seguir endavant malgrat les dificultats. Constància, per no defallir quan les condicions interiors i exteriors no siguin les idònies. Paciència, per saber que tot fruit requereix del seu propi temps per madurar. Fe, perquè la llavor dins de la terra, no coneix el cel i tot i així empeny la terra.

El mateix ens passa a nosaltres, ja que no sabem del nostre potencial ni el que podem trobar més enllà de la foscor de: el nostre dolor, la nostra auto destructivitat, la nostra addicció, la nostra incertesa i les nostres pors; i tot i així empenyem la terra; amb esforç, amb constància, amb paciència i amb fe. Empenta a empenta, batec a batec, anem descobrint aquesta saviesa de la vida que resideix en nosaltres mateixos, que ens ajuda a seguir endavant sense saber que hi haurà més enllà de la terra que coneixem. I d'això es tracta aquest viatge de: néixer, morir i renéixer. I com deia una cançó... "Tantes vegades em van matar, tantes vegades em vaig morir, però sóc aquí ressuscitant. Gràcies dono a la desgràcia i la mà amb punyal, perquè em va matar tan malament, i vaig seguir cantant. Tantes vegades et van matar, tantes ressuscitaràs quantes nits passaràs desesperant. I a l'hora del naufragi i la de la foscor algú et rescatarà, per anar cantant. Cantant al sol, com la cigala, després d'un any sota la terra, igual que supervivent que torna de la guerra. “Com la cigala”. Mercedes Sosa.

Truca'ns i t'ajudarem!

(+34) 872 213 970

Contacta'ns sense compromís i explica'ns els teu cas.

Trucar ara